GENT

Per tots aquells
que fa temps van marxar;
pels oblidats
i pels abandonats;

pels que eren massa joves,
pels infants.

Pels que moriren
amb els ulls oberts
i els que ho van fer
amb els punys tancats.

Aquells que ja no senten
ni pateixen,
i ja no estan malalts,
no ploren ni gemeguen.

Per tots els que tenim
amats i amades
perduts pels vells camins,
els de la mort.

Pels que ploren amargament
sense que els caigui
ni una llàgrima.

Pels que voldrien creure en Déu
i ja no poden.
Pels que pateixen fam,
dolor i es desesperen

quan tot s´enfonsa
i explota al seu voltant.
Pels maleïts
que fan les guerres
i els disortats
que les sofreixent.

Pels morts
que no tenen 
qui els plori,
els que no tenen rostre,
ni edat, ni nom;

i pels indiferents:
aquells que ja fa temps
que són com morts,
que es mouen per la vida 
com fantasmes,

que estan més morts
que els morts.


                                  Roser Sabaté

LLAVOR

És l´esperança en mi
com una llavor màgica
en una terra erma.


I des de la misèria
li demano al meu Déu
clemència,

poguer un dia tenir
accés etern
de la font ´aigua viva

o escansar per sempre.



                                  Roser Sabaté

CEGUESA

Tinc ulleres de veure
per tot arreu:
l´ordinador, la tele, "el panyiclau",
els llibres...

i tinc la sensació de dur
unes ulleres fixes de no.veure;
i els meus ulls ploriquejen
de tant secs com estan

i clamen humitat
igual que fan les flors
que clamen aigua
sense adonar.sen
que s´ha acabat el seu camí,
el seu temps i,
inevitablement s´assequen, moren.

                     

                                       Roser Sabaté

 LA RATA, LA LLOBA

Em puja per la gola la ràbia
i em sento com una lloba airada;
a l´altre banda hi ha una rata:
impossible sentir 
compassió per ella.

Del meu cor enfora
la tristor dels meus ulls
es fa emoció i tendresa
cap els altres:
àvis, nens, gossos...

Del meu cor endins
despreci, fàstic, ira,
ganes de destruir.me
de la impotència
de ser tant impotent,
tant morta.

Només puc estimar
clavagera amunt,
seguint la llum del sol;
pero el meu cor
s´agafa entre les reixes:
no puc deixar.me sola
a mi mateixa!

I el meu propi guardià 
sóc jo!
que em te presa 
i pagant pel que vaig fer...
i jo no sé,
no puc enrecordar.me...

Que estrany que dongui tant
i em senti permanentment
insatisfeta;
serà que estimo molt
i m´autoestimo poc
i així m´enganyo
perque no es pot donar
més que el que es te.

I així el meu donar
no és un donar
sinó un reclam,
com clamar al cel,
una lloba que udola
mentre es mira la lluna,

plorant la llum
que no li arriva,
incapaç d´estimar
i ser estimada.


                                Roser Sabaté