LA RATA, LA LLOBA

Em puja per la gola la ràbia
i em sento com una lloba airada;
a l´altre banda hi ha una rata:
impossible sentir 
compassió per ella.

Del meu cor enfora
la tristor dels meus ulls
es fa emoció i tendresa
cap els altres:
àvis, nens, gossos...

Del meu cor endins
despreci, fàstic, ira,
ganes de destruir.me
de la impotència
de ser tant impotent,
tant morta.

Només puc estimar
clavagera amunt,
seguint la llum del sol;
pero el meu cor
s´agafa entre les reixes:
no puc deixar.me sola
a mi mateixa!

I el meu propi guardià 
sóc jo!
que em te presa 
i pagant pel que vaig fer...
i jo no sé,
no puc enrecordar.me...

Que estrany que dongui tant
i em senti permanentment
insatisfeta;
serà que estimo molt
i m´autoestimo poc
i així m´enganyo
perque no es pot donar
més que el que es te.

I així el meu donar
no és un donar
sinó un reclam,
com clamar al cel,
una lloba que udola
mentre es mira la lluna,

plorant la llum
que no li arriva,
incapaç d´estimar
i ser estimada.


                                Roser Sabaté